L’Eloi Puig, el guardià de la Biblioteca del Kraken, ha fet una lectura del llibre Pedradas, ha publicat al web la seua opinió i nosaltres us la reproduïm tot seguit. Pels qui no la conegueu, la Biblioteca és una pàgina de referència obligatòria per a tots els amants de la lectura, en què s’hi pot fer una consulta ràpida sobre literatura fantàstica i on trobareu breus ressenyes basades en algunes de les novel·les del gènere fantàstic (Ciència Ficció, Fantasia i Terror) que ha llegit l’Eloi.
Escriure un conte és difícil. Escriure un microconte, o conte ultracurt, crec, que encara ho és més. Jo ho veig com una mena de creació poètica. Cada paraula, cada expressió, ha de ser la justa per explicar una història, un fet; ni més ni menys, de manera que el resultat amb poques línies – o paraules- sigui suficientment colpidor com per que el lector retingui la sensació, el sentiment de les paraules al seu cap.
Pedradas és doncs un recull publicat per Petròpolis, una microeditorial cibernètica – com s’autodefineix ella mateixa-, farcit de propostes curtes i rases, però mesurades de la mà d’Enric Herce Escarrà. Moltes d’elles escrites en un entorn fantàstic encara que no exclusiu que ens permet acostar-nos a aquest tipus de narració tan especial com són els microrelats.
Amb quatre pinzellades l’autor ha de parlar del protagonista, de l’ambientació del conte, de la trama i sobretot del desenvolupament d’aquesta. Amb quatre paraules s’ha de crear literatura, art en definitiva. Cert és que no tots els contes publicats en aquest recull tenen aquesta mínima expressió escrita, però també és cert que l’Enric Herce té la particularitat de crear relats que quan més curts, més bons i originals són.
Però d’on resulta un gran mestre és en la delicada tasca de combinar el títol del relat amb el text en sí. Sense aquest equilibri, sense aquesta pica d’ullet de l’un a l’altre, molts contes no tindrien sentit, o més aviat el lector no els hi trobaria el què. Aquesta simbiosi literària entre l’encapçalament que vol definir quelcom i la trama que narra uns fets sense a priori voler donar cap efecte, dóna com a resultat grans microcontes.
N’hi ha molts… però em quedo particularment amb el més curt (de 3 paraules), un conte anomenat “Preludio”. També destaquen especialment relats com “El último hombre en la Tierra” que obre l’antologia, o el magnífic “Anhelo”, el curiós “Malas localidades” etc…
La qüestió és que tenim davant nostre una literatura minimalista que no per ser de petit format i de poc desenvolupament deixa der ser literatura, a vegades més poètica, a vegades més humorística, però que no deixarà indiferent.
Eloi Puig, 16/03/10
